Quan te’n vas

Et miro quan te’n vas:
no sento res.

No sento res:
ni ploro ni m’alegro
ni tinc calor ni fred
ni sento por ni joia
no sento res de res
-res més
que res-
i et miro mentre marxes,
mentre et perds:
observo com t’esborres,
com et fons
amb la resta del món
i sento que no sento més
que res.

És potser que la part
de mi que et necessita
encara no ha assumit
que ja no hi ets

o potser que la part
de mi que et necessita
no t’ha cregut en dir-li
“aquest cop sí”

o qui sap si la part
de mi que et necessita
ha après a viure sense tu i és ara
la que no et necessita,
la part que no sent res
mentre t’allunyes.

Et miro. Et veig fugir.
Ja no m’importa.
Et sorprendria
com em sorprèn a mi
aquest insòlit buit,
aquest no res
que no és res més que tu
o la part que roman de tu a les ombres
i totes les petjades del teu pas
per on ja no camino;
aquesta part de tu que no té nom
i mai serà cridada
potser ni en el record
que inevitablement
tindré d’aquest capvespre;
aquesta part de tu que ja no és teva,
òrfena com ho son sempre els comiats
quan mor el que quedava de nosaltres,
quan mor el que quedava d’un en l’altre,
quan mor el que de tu quedava en mi
i te’n vas i t’allunyes i et perds,
marxes
amb una part de mi que no té nom
i mai serà cridada
potser ni en el record
que inevitablement
tindràs d’aquest capvespre;
aquesta part de mi que ja no és meva
i que, per descomptat, tu no voldràs.

Creu-me: et miro i no sé si és que ja he mort
o he après a viure definitivament
sense fer del fracàs una tragèdia,
però no sento res:
ni ploro ni m’alegro
ni tinc calor ni fred
ni sento por ni joia
no sento res de res
-res més
que res-
i et miro mentre marxes,
mentre et perds:
observo com t’esborres,
com et fons
amb la resta del món
i sento que no sento més
que res.
No sento res de res.
Ho sento molt...

Per Jordi Cienfuegos González